“Sembla que Estrella Damm sigui el nostre Conseller de Cultura”

Com neix el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya?
El projecte de l’SMAC! va començar a les portes del Primavera Sound de l’any passat. Volíem enfocar en una forma de lluita concreta la típica conversa que tens al bar o a la furgoneta després dels concerts en què tothom es queixa. No volíem fer una associació, sinó un sindicat perquè fos una eina de lluita real i que no quedés en un grup de gent que va organitzant festivalets de tant en tant. Formem part d’una coordinadora amb organitzacions arreu de l’Estat espanyol, però som completament independents.

Cap a on dirigiu la vostra acció?
Treballem en molts aspectes diferents. Mentre esperem que ens arribi el NIF, sobretot fem difusió a les xarxes i pressionem quan es donen casos com el de la campanya de l’Ajuntament de Barcelona, que volia que els grups toquessin gratis als lobbies dels hotels a canvi de sopar. L’altra cosa que estem fent molt intensament és intentar canviar la perspectiva de la facturació.

Què vols dir?
Fins ara, molts músics han d’estar pendent de fer factures perquè els paguin els bolos, quan la llei diu que, si ho demanes, t’han de contractar i donar d’alta. Això, quan ho planteges als contractants, et posen moltes pegues. En aquest sentit, vam entrar una moció a l’Ajuntament de Barcelona perquè complís aquesta llei. Això es va aprovar amb els vots de tots els partits menys C’s i PP i en principi ha d’entrar en vigor a partir del 2018. Es van comprometre a que un escenari del Barcelona Acció Musical d’aquest any ja funcionaria així.

Molts cops la professió de músic no és vista com a tal...
Treballar en un escenari musical és com treballar en qualsevol altre lloc. Quan diem que un músic fa això “perquè li agrada”, i per tant no ha de cobrar, estem banalitzant. Tu a un cirurgià a qui li agrada la seva feina no li demanes que treballi gratis. Lluitem per deixar de sentir frases com “treballes de músic i de què més?” Tot i que nosaltres també som culpables de participar una mica d’aquest joc.

Per exemple?
Tens l’anunci de Mahou en què un grup decideix tocar en un bar a canvi de cerveses. Vam estar lluitant molt perquè rectifiquessin i finalment el van treure. Evidentment, també s’ha de tenir en compte que l’escena musical d’aquest país no és la panacea. Per començar un projecte et veus obligat a rebaixar-te i tocar per unes condicions que no són les que voldries.

Llavors has de tocar per caixets ínfims i les sales quan ho veuen ho exigeixen també als altres grups. Com que si tu no ho fas, ho fan uns altres, acabem tocant per quatre duros. En teoria hi ha una llei que estipula un sou mínim per actuació a sales de concerts de 114 euros per hora i músic. Però, quan toques a Barcelona a llocs com el Milano, el Jamboree, o d’altres no cobres això. Si contes el pàrquing, el lloguer de la sala d’assaig i altres despeses, acabes tocant per les pipes.

Hi ha qui té la percepció que tot s’acaba en el concert…
Quan diuen que se’t paga per una hora i mitja de tocar és una manipulació total. La música no es crea per màgia en un escenari, hi ha assajos al darrere, hi ha hores d’investigació. Després, no apareixes al bolo a les deu de la nit per tocar a les deu i cinc minuts. Has d’anar a fer proves de so i a vegades això pot voler dir ser a les cinc de la tarda a Torroella de Montgrí o a la Seu d’Urgell. Si reparteixes el que cobres entre les hores de treball, el sou de qualsevol feina precària és superior. En el 95% dels casos la nostra feina és precària.

Hi va en contra que hi hagi grups que demanin quantitats molt grans per tocar?
És possible que hi hagi grups que abusin del seu caixet. Si et poses a parlar de grups de nivell mundial, és evident que demanen preus desorbitats. Dins l’escena catalana crec que hi ha bandes que probablement demanen una tarifa que no s’adiu a depèn de quins criteris creiem que haurien de regular-lo. Però nosaltres no estem per posar-nos amb els grups d’aquest tipus. El fet que hi hagi una banda o dues amb un caixet molt alt no crec que sigui el factor que estigui precaritzant les altres bandes.

El problema és que, si hi ha gent que els paga, tu acabes acceptant aquest caixet com una cosa normal. L’altre problema, també, i aquí hauríem de fer una mica de procés d’autoinculpació tots els que hem estat organitzant festes populars, es dóna quan es vol que hi hagi quatre bandes per una tarifa limitada.

Què vols dir?
Si no pots portar quatre grups, porta’n dos. Intentem ser l’exemple des dels moviments socials de dignificar la feina del músic. Quan jo estic venint a tocar un 14 d’agost, estic perdent un dia de feina. He fet mil concerts solidaris i els seguiré fent, però s’ha de ser conscient d’això. Tots volem que siguin unes festes populars plenes de gent i que recaptin el màxim possible per als moviments socials. Però, potser, en comptes de portar un grup que cobri 15.000 euros, doncs en portes tres que en cobrin menys.

La forta presència de grups de versions a les festes majors afecta això?
És complicat criticar els companys que fan grups de versions, perquè s’han de guanyar el pa. Els grups d’aquest tipus, si estan treballats, estan bé. Però s’han d’equilibrar les coses. Prefereixo una banda de versions que sigui increïble que no una persona punxant cançons baixades de Youtube. Però, molts cops la cultura o els concerts van una mica de qualsevol manera. Molts agafen els grups que els ofereixen els representants de zona. La gent no s’asseu a pensar què vol programar. Millor portar una banda de versions que fan una mica de tot. I això va en detriment d’uns concerts de qualitat.

Representants de zona?
Al llarg del territori català hi ha uns personatges, com els del grup Subirós, que són representants d’una zona. Ells programen tot el que passi a una zona o comarca. A tu et truca el regidor de Cultura per contractar-te i tanques el bolo. Després et truca aquest tipus de persona misteriosa i vampiresca i et demana que li paguis el seu percentatge.

El boom de festivals a Catalunya ha reportat més feina per als músics?
En el fons, no ens enganyem, els festivals d’estiu no donen feina als músics d’aquí. Tu mires el cartell del Cruïlla i qui toca? Txarango i algun grup més, però no hi ha una aposta pels músics d’aquí. El model de festival comercial d’estiu de Barcelona és un model caduc i antiescena. No aposten pels grups d’aquí, ni per una mínima quota de presència femenina i que tenen una programació enfocada molts cops al públic estranger. El Primavera Sound o el Sónar són un clar exemple. Aquest any, al Primavera, hi havia anuncis de sèries americanes. Era surrealista.

Cada festival té els seus patrocinadors…
El Cruïlla, per exemple, sembla que sigui un anunci d’Estrella Damm i no un festival. Jo no vaig allà a fer un anunci, hi vaig a fer el meu bolo. Una cosa és que Estrella patrocini, però el que no podem fer és regalar anuncis constants a tots els vídeos que es pengen a Youtube. Al final, un concert, remunerat moltes vegades per sota del que s’hauria de pagar, s’acaba convertint en un anunci. Sembla que Estrella Damm sigui el nostre conseller de Cultura. Estem parlant d’una empresa que és defraudadora fiscal i s’està rentant la cara a costa de la cultura.

 

https://www.eltemps.cat/article/1922/sembla-que-estrella-damm-sigui-el-nostre-conseller-de-cultura